[Quarantena_38] Biel Mesquida evoca Toni Catany

Ponte San Cristoforo, Venècia, 1999

UN GRAN SENSIBLE

Toni Catany era un gran sensible i això impregna tota la seva obra, que està feta amb una voluntat poètica d’atènyer sempre un fragment de bellesa. Adorava la pintura i la seva mirada podia seguir la màxima de Paul Gauguin, que havien fet seva els fotògrafs pictorialistes: “Fer visible l’invisible”. Sempre va defensar la subjectivitat del punt de vista, de l’enquadrament i la llibertat del fotògraf enfront de la suposada objectivitat de la càmera. Totes les tècniques que emprava estaven al servei de la seva creativitat. En la darrera conversa que vàrem tenir per telèfon parlàrem d’un pintor del segle XVII, Juan Fernández el Labrador, un home que feia natures mortes amb raïms. Ell el coneixia i l’admirava. Li vaig dir que el considerava com un germà de l’ànima seu, perquè amb unes pinzellades invisibles ens donava aquells mons bellíssims que semblaven fotografies. I en Toni feia el mateix a l’inrevés: amb les seves clarors, amb els seus enfocaments, amb les seves platinotípies fetes amb sals de platí i de pal·ladi, també pinzellades invisibles, ens donava aquelles imatges d’una poeticitat extraordinària, vivíssima, aquelles fotografies que semblaven pintures. I ell no pretenia fer pintura sinó una altra i alta cosa: aconseguir mostrar totes les possibilitats expressives de la càmera fotogràfica. Parlàrem també de dos llibres que va deixar inèdits. En un, ens fa conèixer les ceràmiques vilafranqueres del pintor Miquel Barceló, amb un joc de clarobscurs que converteixen l’obra barceloniana en una festa de la imaginació més secreta. En l’altre, Catany fotografia fragments de velles parets llucmajoreres que l’atreien amb un homenatge claríssim a un Antoni Tàpies que estimava. Quina casualitat més clara que tres pintors ocupassin la nostra darrera conversa que per a mi a posteriori es convertí en un epitafi: Toni Catany, pintor de bon de veres.

DES DE LA CIUTAT DE L’AIGUA

Vivies dins la societat líquida, amic Toni Catany, abans que cap savi hagués creat el concepte.

Tenies la fluïdesa de l’aigua, que sabies que era un valor essencial per a la vida.

Adoraves Venècia, que consideraves la ciutat de la vida, de la salut i de la bellesa.

Conjuminaves la ciutat líquida impregnada de la cultura del relatiu i l’efímer i la ciutat eterna que renova sempre seguit la bellesa pouant en les forces benèfiques de l’art, del saber i de les relacions entre humans i pobles.

Toni, eres un home de fronteres que et donaven perspectives i llums no vistes mai que caçaves al vol amb totes les arts de la fotografia per oferir-les com a regals nobles i bells.

El nom de la República de Venècia, Sereníssima, es deia, Toni, amb el teu caràcter, la teva constitució i, sobretot, la teva obra. Ho vaig veure ben clar aquell horabaixa venecià quan anàvem a una festa de vernissatge de l’amic pintor Miquel Barceló, que celebrava la inauguració del seu pavelló a la Biennal veneciana, i cop en sec, d’una forma tan inesperada com vertiginosa, tan misteriosa com venturera, l’aqua alta va començar a pujar a les totes vora el vell palau d’un canaletto on esperàvem que ens obrissin les portes, i escapàrem gràcies a l’amabilitat hospitalària d’un marxant italià que ens va recollir amb la seva llanxa. I ens va dur a sopar a una trattoria inoblidable on conjugàrem les relacions amistoses, les coneixences recíproques i el respecte mutu menjant peixet frit i bevent un chianti extraordinari. Tota una lliçó de civilitat.

Tota la teva fotografia és d’una serenitat eixordadora.

A Venècia vaig descobrir una acció fraternal de l’amic Toni Catany que té un nom dantià: transhumanar. Passar-ho tot a través de l’humà. És una de les claus que obri molts de panys de la seva obra i ens revela un planter de resurreccions!

Biel Mesquida, escriptor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *