Notes robades
La forma e la matèria són un cors, en qui és la sensualitat, per la qual hom ha cinc sentits. […] Per la vista veu hom color e figura defora la substància del cors; per l’oir hom ou son, brogit, veu e paraula; per l’odorar odora hom flors, ambre, aumesc, e sent hom bona odor e mala odor; per lo gustar sent hom dolç e amargós, e sabor de ço que hom menja e beu; per lo sentir sent hom greu e lleu, dur e moll, cald e fred, sanitat, malaltia, tocament, e les altres coses d’açò semblants.[…] Per la imaginació imagina hom les coses sensibles; […] Ab imaginació imagina hom la disposició de l’obra corporal, així com en escriure, en pintar, en edificar castells e palaus, naus e altres coses d’açò semblants […] influent sa obra diversament, segons que la sensitiva ha pres sensualment.
Imagino la paraula fotografia entre les altres coses d’açò semblants d’aquest extraordinari fragment del Llibre de les meravelles de Ramon Llull.
Primerament és la sensació. Després ve la idea.
De tot el que veig a la natura selecciono el que m’impressiona, el que estimula les meves sensacions. Faig passar aquesta selecció per l’objectiu de la càmera; es registrarà a la pel·lícula i, després, serà ampliat amb imaginació utilitzant la tècnica més adequada.
Fotografio per traduir les meves emocions, els meus sentiments i les reaccions de la meva sensibilitat en imatges. Per a la natura morta parteixo del no-res material. El primer pas és trobar l’objecte que farà visible el sentiment que ha provocat el desig. Dels objectes que m’envolten, n’utilitzo els preferits, ja sigui estèticament, ja sigui sentimentalment. Després hi afegiré el color i la composició per arribar a la imatge desitjada.
Un vas d’aigua amb una flor és ben diferent d’un vas d’aigua amb una llimona. Una pera no és un codony, ni una rosa és un clavell.
Important és la concepció, i tenir des del principi una visió clara del conjunt. Cal comptar també, per aprofitar-lo, amb l’imprevist.
El cos masculí deixà de ser tabú el 1974. Fou l’any següent que la revista francesa Photo va publicar dos portfolis amb el títol: L’era del nu masculí. Hi deia: “El sociòleg i l’historiador de la fotografia recordarà sens dubte que l’any 1974 ha marcat l’aparició del nu masculí a les revistes per al gran públic…”
Després d’anys de fotografiar natures mortes estava potser una mica cansat dels objectes estàtics i de compondre dins d’un quadrat… Un encàrrec sobre el cos humà que finalment no vaig realitzar, la meva afecció a la cultura del Mediterrani i l’admiració de l’estatuària grega i romana em portaren a la sèrie de nus masculins Somniar déus, títol suggerit per un poema de Blai Bonet.
Donar vida a les estàtues. Com podia fotografiar el cos despullat sense que semblés artificial? Els grecs van divinitzar el cos humà amb l’escultura. Per què no havia de fer-ho amb la fotografia? L’expressivitat del cos en moviment. Tractar-lo com un rostre, com un paisatge o com el que és, capaç d’experimentar i provocar emocions. Divinitzar el cos.
Els meus models no seran només comparses dins d’un decorat, seran el tema principal del meu treball. Deixo que el model s’expressi amb una total llibertat i jo, també lliurement, captaré els moments que més m’emocionin.
Elimino el color de la idea inicial i, tot al contrari que en la sèrie Natures Mortes, faig la selecció d’imatges després de la sessió fotogràfica. També el format, diferent per a cada obra, és una decisió posterior a la presa.
El model no ha de coincidir amb una teoria o amb un efecte preconcebut per mi. Perquè és ell, el qui ha de marcar el camí i despertar l’emoció que tractaré d’expressar.
D’entre les moltes definicions de retrat, una diu que és la representació del rostre d’un individu amb el seu propi caràcter. I una altra, que és la traducció de la sensibilitat humana del personatge representat. El retrat implica una autèntica comprensió de l’individu com a ésser humà únic.
Els primers estímuls per a la realització de retrats entre els grecs no eren de caràcter religiós, com s’esdevenia a Egipte, sinó producte de l’admiració dels valors humans, és a dir, de les qualitats físiques i intel·lectuals.
Gran part de la fascinació que provoca un retrat és el resultat de la interacció de dues forces: la del retratista i la del model; encara que l’expressió essencial d’un retrat depèn més de la projecció del sentiment del retratista cap al model que no de la seva exactitud orgànica.
En el retrat, el model, essent qui és, ha de poder semblar un altre. Que la persona que el miri es deixi fascinar per un rostre i que el vegi segons la seva pròpia imaginació. La cara d’un sabater pot semblar la d’un rei, i també al revés. Un bon retrat pot mentir en particular sense deixar de dir la veritat en general.
No analitzo les cares psicològicament, sinó que em sento impressionat per la seva expressió, sovint peculiar i profunda. Si atreuen la meva atenció és per les seves particularitats expressives; uns ulls molt clars o molt negres, una pell blanquíssima, un rictus als llavis; en fi, un interès d’ordre plàstic. A tot això, cal afegir-hi el moment, l’entorn i la llum adequats. Llavors em situo davant del model i l’enregistro.
No puc fotografiar deixant de banda els sentiments. És per això que sento un gran plaer durant el procés que em porta a aconseguir una imatge. Després, podrà arribar o no, la satisfacció de compartir-la. I que cadascú la interpreti a la seva manera.
Toni Catany (2000)