El desembre de 1996, fa poc més de 25 anys, Toni Catany viatjà per primera vegada a l’Índia, país al qual tornaria en quatre ocasions, els anys 2000, 2005, 2009 i 2011. D’aquell primer viatge en publicà tres retrats, tres polaroids transportades, al seu llibre Fotografies (Lunwerg, 1997).
L’escriptora Ana M Briongos, amiga de Catany que l’acompanyà en aquell i d’altres viatges, ens n’ofereix els seus records.
25 anys del primer viatge a l’Índia d’en Toni Catany
Ana M Briongos
Fa vint-i-cinc anys del primer viatge d’en Toni Catany a l’Índia. La promotora i l’ànima d’aquell primer viatge va ser la nostra amiga comuna Lluïsa Rubio, a qui pocs anys abans havíem acompanyat a l’Iran, en Toni Catany i jo, on ella anava a retrobar-se amb el seu marit iranià, en Behrooz, després d’anys de separació deguda a la Revolució i la guerra. La Lluïsa fou qui ens va presentar en Ravi, l’amic indi d’en Behrooz, i la seva esposa Vinu, que vivien a Londres.
A finals de 1996, el Ravi Khosla i la Vinu volien celebrar el seu 25è aniversari de casament fent un viatge per l’India i ens van proposar acompanyar-los.
Al novembre d’aquell any vam sortir el Toni Catany, el meu marit Toni Alsina i jo, de Barcelona; la Lluïsa i el Behrooz de Teheran; el Ravi i la Vinu de Londres i ens vam trobar a la casa dels pares del Ravi a Nova Delhi, on també vivien el germà d’en Ravi, la seva esposa i els fills jovenets. Només d’arribar-hi, en Catany es va fer fer unes camises amb robes de cotó estampat i una armilla de llana negra a l’estil Nehru, li n’encantaven els teixits. Els mercats i els carrers plens de gent i de rickshaws de la ciutat vella el fascinaren. Davant la paret d’un antic monument va fotografiar el jove del casquet.
Asseguts tots a l’ample llit dels avis, un dels punts de reunió de la casa, el Ravi ens va explicar el viatge que havia preparat, alhora que en Catany feia retrats als membres de la família.
Sortírem de Delhi en tren fins a Jaipur i allà agafàrem el Palace on Weels, un tren de luxe fet amb els vagons dels antics maharajàs, que fa un recorregut pel Rajastan, aturant-se a diferents estacions, des d’on visitàrem les ciutats i el monuments més importants, així com el desert fronterer amb el Pakistan, on en Catany va fotografiar el cameller de l’arracada.
Després volàrem a Madràs, avui Chennai (Tamil Nadu), i participàrem en la peregrinació a Tirupati (Andhra Pradesh), un monestir, el més ric de l’Índia, situat a dalt d’una muntanya envoltada de boira. A les quatre de la matinada ens havien concedit l’entrada al temple. Era negra nit i hi havíem d’anar descalços pel fang des de l’hotelet per a peregrins, on les famílies ocupaven per hores les habitacions mentre esperaven el torn d’entrar al temple. La humitat era intensa, les mantes als llits estaven mullades, ningú les canviava, i per poder dormir vam haver de fer-ho sobre papers de diari. Caminavem a les fosques esquivant rates mentre uns altaveus omplien l’espai amb cants que ens semblaven inquietants. La cua per entrar al temple es feia entre reixes en un recorregut helicoidal, finalment poguérem entrar empentats per monjos grassos amb la cara pintada de blanc i de groc. Tot fantasmagòric. La cua s’anava apretant quan ens apropavem a la divinitat, el Senyor Venkatwara, una figura vestida amb brocats i coberta de flors.
Visitàrem després Mahabalipuram i els seus antics temples del S. III-VII de granit, excavats a la roca i les platges properes on en Catany recollia cargols i petxines que després utilitzaria en els seus altars profans.
El Toni Catany no parlava ni una paraula d’anglès, no en sabia dir ni els números, de manera que l’havíem d’ajudar sempre per fer les transaccions a les botigues, però quan es tractava de fer fotografíes no tenia cap problema amb la llengua. S’apropava discretament a qui volia retratar, li parlava en mallorquí i sorprenentment aquella persona feia el que en Toni li deia que fes.
Volàrem a Bangalore (Karnataka) on se’ns presentà l’Índia moderna, puntera de la informàtica, on ens vam trobar amb personatges vestits de Papa Noël i de Micky Mouse, s’acostava el Nadal.
Seguírem viatge cap a Trivandrum (Kerala), descansàrem a la platja de Kovalam, on els pescadors arrossegaven les xarxes plenes de peixos lluents que encara saltaven. Les barques i els peixos fascinaven en Catany. Al capvespre es refugiava a ca l’antiquari on remenava entre tankas tibetans, cadenes de plata, miniatures, i comprava abaloris de bon gust per a les seves amigues. Sempre les tenia presents, les seves amigues.
Finalment embarcàrem per navegar cap al nord pels backwaters de Kerala. Les nits al petit vaixell eren fosques i silencioses però a trenc d’alba es despertava la vida a la selva i ens oferia un concert emocionant.
En arribar a Barcelona en Toni Catany preparà tres àlbums amb les fotografies del viatge que va considerar més adients i ens en va regalar un a cada parella. Encara no s’havia passat al sistema digital i havia de fer revelar i imprimir les fotografies.
Després d’aquell viatge en van seguir dos més per assistir als casaments dels fills del Ravi a Delhi, en els quals aprofitàrem per visitar diferents estats del nord de l’Índia.
Els tres darrers viatges foren a Calcuta, ara Kolkata (Bengala Occidental), on jo hi havia passat llargues temporades per tal d’escriure ¡Esto es Calcuta! i on tinc molts bons amics. Aprofitant la proximitat vam viatjar a Bangladesh, on li van robar la Leica digital que s’acabava de comprar; s’ho va pendre força bé, les emocions del viatge li van fer oblidar el disgust inicial. També vam fer una escapada al Gujarat per visitar els temples del seu somni, Palitana. Aquella visita va resultar una decepció per a ell, la història és llarga d’explicar, però en sortí una de les millors fotografies, al meu parer, que ha fet en Toni Catany.
Ell i jo vam passar un Nadal a Calcuta i un gener a Benarès on hi feia un temps endimoniat i un fred extrem. A Calcuta es va relacionar amb fotògrafs del país amb els quals compartia passejades fotogràfiques. Els amics bengalís l’estimaven, els retratava tots i els hi portava al seguent viatge còpies de gran tamany per enmarcar. A les seves cases segueixen havent-hi les fotografies familiars penjades a la paret, fetes per en Toni Catany.