APAMEA, in memoriam
De la ciutat que va néixer batejada amb el nom de la dona d’un dels generals d’Alexandre el Magne, en resten només alguns vestigis. Quan contemplem les ruïnes de l’antiga gran columnata, reflectida en els bassals d’un cel plorós, és com si ressonessin càntics antics. En la suspensió de les imatges apareix l’espai propi de la seva música que el rastre del temps ha composat.
La nostàlgia ens obre a la dimensió del record, que provoca una barreja de plaer i dolor.
Amb un gest reverencial ens situem en el punt de mira del fotògraf, de la seva obscura memòria. Catany ja no hi és, som nosaltres enfrontats al que va ser, tal com va ser, en un instant fugisser capturat. De manera que, situats sota un llindar petri, una misteriosa presència forma part del paisatge sonor com un faune. El santuari del carrer llarg de columnes, que com arbres s’abeuren a l’aigua de la pluja, es troba ara en terres en guerra tenyides de sang.
Teresa-M. Sala, professora d’història de l’art de la Universitat de Barcelona, abril de 2020.
La bellesa fotografica, les emocions, les vivencies en contemplar art visual o l’art tambe escrit … poesia en imatge o en paraules ens trasllada a la reflexió del nostre entorn. Passat present i futur.
Diferents moments plens.
Un escrit meravellos.
Quin llenguatge més exquisit..
Parlar de presència a través de l’absència només ho pot fer un altre artista.
Gràcies per les teves paraules.