EL SILENCIO
El silenci no se sent. És, potser, la remor sorda que l’absència de so produeix a l’oïda. I, dins del silenci, el cant dels ocells, de les branques que mou el vent, de les fulles seques quan toquen el terra, de la fressa d’algun animal que s’amaga, del remoreig de les ones. O de les pròpies petjades. Hi ha, també, el silenci de les paraules no dites. I el silenci dels morts.
El silenci és l’absència del so, com la fosca és l’absència de la imatge. Només al desert he sentit el silenci.
El Silencio és el nom suggerent d’una hacienda en terres veneçolanes, on pastura el bestiar: vaques, ovelles i cavalls, sota arbres gegantins, com el samán o el caobo. També és on foren fetes la major part de les fotografies d’aquest llibre.
Toni Catany
La Foscor
Resseguint les imatges de Toni Catany a la finca veneçolana d’El Silencio i llegint el seu text sobre aquest argument, tot escoltant simultàniament Frédéric Mompou i la seva Música Callada (“Música callada, soledad sonora”, San Juan de la Cruz), pensava en un tema annex, directament associat amb el fotògraf, i que aquesta sèrie clarament planteja.
Aquest tema és la llum. I, en mans de l’artista, és el seu oposat, la foscor, com la màxima expressió, per contrast, amb la claredat. Sense foscor, sense no llum, sense ombra, no hi ha coneixement ni percepció del mon físic.
L’interès de Toni Catany per l’obscuritat és ben palès a part de la seva obra.
Resseguint aquestes fotos, extraordinàries, em detinc en dues de complementàries:
Una de geomètrica, tectònica, inorgànica, amb materialitat i textura, on el rastre de la llum li dona profunditat i moviment. Mostra un món dur i rígid, però alhora dinàmic i amb vida.
L’altra fotografia és orgànica. Amb una estructura bipolar, geomètrica, clara:
terra negra, cel clar (aquest últim, animat per la rugositat dels núvols). I, sobretot: aquests pals que, de forma irregular, introdueixen caos vital a l’ordre cartesià de la composició. Que intenten desesperadament connectar la terra amb el cel, tot exhaurint, en aquest combat, les seves forces.
Josep Lluís Mateo, arquitecte
