Viatge al sofà de les flors
No era un sofà, era un esbós de món. Emmurallat en uns quants centímetres, concentrat en vellut i arabescos florals. L’espai mínim i necessari per a contenir-la a tota Ella, després de nuada, desflorada, després d’oberta, oferta, marcada.
No era un sofà, era una arca. I els peus xops per la mar deixada a baix, trepitjada, veremada com un suc espumós. Les onades persistents al voltant, arrogants en el seu reclam d’aire, de vida. Reclamant-la a Ella, a tota Ella que desfeta, que vençuda, a Ella que abandonada al temps…
A la mar que amb el temps fa la marea, al plaer que amb el temps fa l’orgasme, a la vida que amb el temps fa el cos, a la llum que amb el temps fa aquesta fotografia. No era un sofà, era un cossi. I la corol·la d’Ella penjant, tirabuixons de fulles i flors, enfiladissa dins la gravetat, teló i ventada. La poncella amaga la rosa. El rostre amaga el secret.
Lucia Pietrelli, escriptora