El nin d’ulls que semblen negres i camisa blanca que mira a la càmera sota l’ombra protectora de les dues majores vestides de pageses es va convertir en el protagonista d’una de les fotografies més icòniques de Toni Catany. Aquell estiu de 1967, quan el fotògraf de Llucmajor immortalitzava els rostres i els volums de Sant Miquel de Balansat acompanyat de Baltasar Porcel, a aquell boix li faltava poc per fer els vuit anys. Es deia, es diu, Toni Marí Roig. La majora alta i prima era la seua àvia materna. Nomia Francesca Torres i era de can Roig de’n Cires, a Sant Mateu d’Albarca. L’altra dona, més vella i baixeta, era Maria Torres, de can Coves des Pont. Era la meua besàvia. Maria i Eulària eren família llunyana i vesines. Toniet era molt amic del meu cosí en Pep. Sempre jugaven junts. Potser per això Antònia Oliver els va confondre i va escriure a Les Illes que aquell nen rapat al zero era el nét del meu avi. Tots dos exercien d’escolanets a l’església del poble, una de les més antigues de l’illa i aixecada després de la conquista catalana dalt un puig des d’on es veu la mar i el port de Balansat.
Aquestes imatges es varen publicar en el número de desembre de 1967 de la revista Serra d’Or*. Era un monogràfic dedicat a Eivissa i també incloïa un text del poeta Marià Villangómez i altres escriptors i historiadors illencs, com ara el mateix Porcel, autor de l’article “Eivissa, entre l’arrelament i el turisme”, on ja alertava de la fragilitat d’aquella indústria. La càmera de Catany va immortalitzar l’Eivissa preturística que això no obstant va conviure, encara ho fa, amb la realitat paral·lela que suposen els milions de persones que aterren cada any a l’illa i l’abandonen sense saber res del seu llegat.
Totes les famílies tenen una novel·la. La meua besàvia en té una per a ella sola: les meues germanes i jo li dèiem “sa güela des garrot” perquè sempre la vàrem veure caminar ajudada d’un gaiato. Era filla única del segon matrimoni del seu pare, que la va tenir ja major amb la germana petita de qui havia set la seua primera esposa i amb la qual no va tenir descendència. A final del segle XIX, quan ella tenia només dotze anys, son pare la va casar amb el majoral de la finca, que en tenia vint-i-quatre, per por que si ell moria sent ella encara menor i fadrina es trobàs desemparada i sense res. La besàvia sempre contava que en sortir de missa després de casar-se se’n va anar a jugar amb les amigues. La pubilla de la casa i el meu besavi varen començar a conviure quan ella tenia setze anys. Als divuit va ser mare del primer dels seus sis fills, el meu avi i padrí, en Miquel, qui a una de les imatges conversa amb Baltasar Porcel. Quan ja passava dels vuitanta va ser retratada per un fotògraf que esdevindria internacional. Mai varen saber, ni ella ni Francesca, que formarien part d’una imatge que ja és part de la història de la fotografia.
Han passat cinquanta-tres anys d’aquelles fotografies, i Toni Marí Roig treballa de comercial i viu a Sant Miquel, el mateix poble on va néixer el 1959, aliè a la transcendència de la imatge que va protagonitzar durant l’estiu de 1967.
Fanny Tur Riera, Directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera
* Aquí trobareu l’esmentat número de Serra d’Or digitalitzat
1 comment for “[Quarantena_39] La història d’una fotografia icònica de Catany, explicada per Fanny Tur”