“Altars profans” presenta l’última sèrie creativa de Toni Catany, mort l’octubre de 2013 mentre en preparava la mostra per a la galeria Trama de Barcelona. El record de la primavera de la seva infància a Llucmajor quan, enlluernat per l’ornamentació de la Mare de Déu de l’església del poble, jugava a imitar aquells fastos elaborant els seus propis altars amb imatges religioses, flors i altres adorns, és l’element primigeni que inspira aquesta sèrie. Així, continuant amb aquell joc infantil, va disposar sobre taules cobertes per oripells els seus objectes més preuats i va crear natures mortes d’estats anímics.
L’exposició, coorganitzada per l’àrea de Cultura del Consell de Formentera i la Fundació Toni Catany, es podrà veure fins a l’1 de maig a la sala Ajuntament Vell, i fins a finals del mes de juny a la sala d’exposicions del Far de la Mola.
Si resseguim el curs de la història fins a l’època llunyana de l’emperador Adrià hom s’adona que la gran majoria de natures mortes són més que composicions estrictament formals, més o menys desenvolupades, d’objectes inanimats. Molt sovint, fent ús de la metàfora i d’un simbolisme que pot revelar-se obscur per al no iniciat, expressen sentiments, estats d’ànim, alhora que posen l’èmfasi en la importància -i en la bellesa- de tot allò que ens envolta.
Les natures mortes de Toni Catany no són, doncs, l’excepció a aquesta norma, i s’inscriuen de ple en aquesta tradició mil·lenària. Això és així des que l’artista s’inicià en el gènere cap a la dècada dels setanta, ignorant aleshores que el motiu esdevindria el fil conductor de tota la seva obra. Del retrat al nu, del paisatge a -en menor mesura- la fotografia de carrer, Catany ha navegat sempre a mercè dels seus estats d’ànim i dels seus desitjos, anant d’una temàtica a l’altra o incloent-ne unes quantes en un mateix recull. Però, tot i així, ha tornat, torna i tornarà a la natura morta, potser perquè ha sentit, entès i admès que és a través d’aquesta expressió que apareix el millor de si mateix.
Cada natura morta de Toni Catany, fet i fet, no és més que una pàgina de la seva autobiografia. Aquesta darrera sèrie de bodegons no contradiu, certament, l’última afirmació. La idea dels altars profans neix de la relació d’aquesta expressió, usada en un text a propòsit de les seves natures mortes, amb un record llunyà que el porta als mesos de maig de la seva infantesa a Llucmajor quan, enlluernat per l’ornamentació de la marededéu de l’església del poble -maig és, tradicionalment, el “Mes de Maria” a la tradició catòlica-, jugava amb els seus amics a imitar aquella esplendor i aquells fastos elaborant els seus propis altars amb imatges religioses, flors i qualsevol altre objecte amb què es poguessin trobar.
A partir d’aquest record, Toni ha començat a reunir una multitud d’objectes que li són particularment estimats, que té al seu entorn quotidià i que, literalment, envaeixen el seu pis a Barcelona. Sols, en parelles o en petits grups, els ha disposat sobre taules cobertes amb tota mena de teixits, escollits acuradament per allò que evoquen i, finalment, els ha fotografiat de manera frontal, evitant així qualsevol efecte que pugui desviar l’atenció de l’espectador, amb la intenció d’escometre directament l’essencial. Lluny de l’exuberància que caracteritzava sovint els seus bodegons en color dels vuitanta, els altars profans mostren una austeritat que rarament trobem a les seves composicions anteriors. Aquests objectes, esdevinguts subjectes, des del més humil fins al més preciós, són inseparables de la vida de Catany: n’hi ha que portà de la casa on va néixer, n’hi ha que foren regals i n’hi ha que foren adquisicions. N’hi ha també que provenen dels seus nombrosos viatges, i ara es troben tots plegats al seu personal panteó. Ceràmiques de Costa d’Ivori, de l’Atles marroquí, de Mallorca o d’Egipte; flors seques, que s’han fet als cossiols del corral, o les floreres, aquests sumptuosos rams exquisidament compostos amb diminutes petxines per les madones, abans de l’omnipresència de la televisió; sants despullats dels seus
Alain d’Hooghe, Altars profans, Fundació Toni Catany, 2014
millors abillaments, Tanagres de l’antiga Grècia, ídols precolombins, de l’Illa de Pasqua, indis o espanyols; teixits de Ghana, xals de Caixmir, sedes xineses, teles de cotó usades, temporada rere temporada, per a la collita de l’ametlla al camp de la família Catany; dos codonys, un préssec, per recordar els plaers de la taula mentre es ret homenatge als xenia i als fruiters. Estris de la vida quotidiana, objectes d’art o de devoció, eterns o efímers… Un inventari del qual no hauria renegat Prévert… Desviant-se, doncs, d’una manera o de l’altra de la funció principal, negant les jerarquies, suscitant els veïnatges improbables, passant per alt la geografia, el temps, les cultures i les religions, dessacralitzant, de pas, allò que és sagrat, el fotògraf inventa el seu propi sincretisme, a partir de les més diverses fonts, per saludar l’amor, l’amistat, l’art, l’altre, l’altra banda. Tant les coses simples com les més sofisticades, tant l’instant com la durada. Els altars profans de Toni Catany no convoquen a una missa, ni a un ritu, ni tan sols al menor dels sacrificis. I si són ornats d’ofrenes és perquè són un regal a la vida.
