“¿És d’arena el vel que cobreix el cos de qui al son exposa la seva nuesa? ¿Hi ha una flor oculta al mirall, o és un deute, la sang flamant que guaita sota la insinuació del tel? Res no sentim que no estigui escrit, amb deix de llum i de misteri, al vers visual que és l’escena. Sabem que hi hagué un dia que algú sortí a la recerca d’una flor que tot ho guaria. En sabem l’exaltació, les músiques i la meravellosa fidelitat. Però, ¿hi ha en algun lloc del nostre cor una essència que tingui la virtut de convertir en reals els nostres somnis?”
Aquests són mots de l’any 2007. Vaig escriure’ls per acompanyar, al catàleg del Diario de Mallorca Art Report d’aquell mateix any, una de les cinc fotografies de gran format amb què Toni Catany participava a la mostra que el rotatiu organitzava al Centre de Cultura “Sa Nostra” de Palma. La fotografia de Catany portava per títol L’home velat o La flor romanial. Per compondre el text, jo m’havia fet una mica enfora de la imatge i de les converses que, sobre el tema, havia mantingut amb el fotògraf. Aquesta distància, d’una banda, i el temps, de l’altra, facilitaren que algunes d’aquelles reflexions compartides sobre el motiu, al qual tornaré més endavant, s’endinsassin en el territori que l’oblit transforma en misteri.
Altars profans fou la darrera exposició que preparà Toni Catany. Fou oferta al públic del maig al juliol de 2013 a la Box Galerie de Brussel·les. Quan la mort se l’endugué, el 14 d’octubre del mateix any, Catany enllestia la selecció de les imatges exposades a la capital belga que, juntament amb algunes altres obres de la mateixa sèrie creativa, s’havien de mostrar a la galeria Trama de Barcelona a partir del 29 d’octubre. Volgué l’infortuni, doncs, que l’exposició a la ciutat comtal esdevingués la darrera en què havia participat activament l’artista i la primera que s’inaugurava, a manera d’inicial homenatge, després de la seva partença. En el primer aniversari del seu traspàs, la mostra es presenta a Llucmajor, i hi arriba com el primer dels actes que organitza la Fundació Toni Catany, la institució que ha de gestionar i promoure el llegat artístic que ens deixà el fotògraf. Perquè el nostre artista fou un incansable creador fins al darrer dia de la seva vida, però feia ja temps que alternava la seva activitat amb l’altre gran objectiu dels seus darrers anys: una Fundació que portàs el seu nom i un Centre Internacional de Fotografia a Llucmajor, la seva vila natal i el cor mateix del seu univers artístic.
Toni Catany estimava els llibres i els mots. La seva obra és coneguda al món, a banda dels itineraris expositius que l’han posada a l’abast del públic, perquè ha estat matèria de nombrosos llibres de fotografia, en la cura dels quals intervenia amb exigència i rigor l’artista; veritables tresors que, alhora que revelen la coherència de la seva trajectòria estètica, testimonien la grandesa i la importància de la seva obra. A més, també li agradava escriure. Que sabia bé per què prenia les decisions que prenia en practicar el seu art, i del fet que sovint les recollia en escrits personals i íntims en teníem coneixement. Potser no érem conscients, però, de la prodigalitat amb què es lliurava a l’escriptura, o de la lucidesa amb què s’acostava a si mateix en els seus pensaments artístics. Entre les tasques a què haurà de dedicar-se la Fundació que porta el seu nom, en el futur, no dubt que n’hi haurà una de ben apassionant: garbellar, transcriure, ordenar i catalogar la ingent quantitat de llibretes i quaderns que, al seu arxiu personal, ens mostren quines eren les seves reflexions sobre l’art, la literatura i la vida.
Hi haurà, doncs, molts quaderns per obrir, i molts mots del fotògraf per descobrir. D’una misteriosa troballa en un d’aquests quaderns parla l’anècdota amb què he de reprendre el tema a què feia referència a l’inici d’aquest text. Havien passat uns mesos ja de la mort de l’amic. Un dia em trucà Toni Garau per demanar-me si recordava quin significat tenia, per a Catany, la flor romanial i per què havia donat nom a una de les seves fotografies, sobre la qual volia parlar Garau en la seva participació a una taula rodona que, sobre la imatge de Sant Sebastià en l’art, s’organitzava al museu Es Baluard de Palma. Jo vaig dir-li que l’únic referent que tenia present era el més evident, el de les rondalles mallorquines i la figura d’en Bernadet de La flor romanial, però que no em venia al cap (¿o era, potser, que no m’hi veia amb cor?) cap altra informació que li pogués ser útil. Uns dies després, Garau i jo treballàvem a l’estudi del fotògraf, mirant de trobar una mica d’ordre en un domini que feia uns mesos havia perdut, sobtadament, el seu senyor. Teníem al davant un arxivador ple de quaderns. N’hi havia més de cent. En vaig agafar un, a l’atzar, i en obrir-lo volgué la misteriosa casualitat que una pàgina manuscrita de Catany ens digués, directament i sense intermediaris:
“A l’expo Agua al desnudo he presentat la foto L’home velat. L’home velat és una foto de fa anys que ara he recuperat, perquè en vaig fer una ampliació digital a Caracas. És un home nu cobert per un vel, que s’ha aferrat, amb l’aigua o la suor, al cos, i on s’endevinen una mà reflectida al fons brillant, una taca vermella i taques d’aigua… És l’home velat, però l’altre dia se’m va ocórrer un altre títol, molt més suggerent: La flor romanial. Aquest títol no és descriptiu, fa tornar la foto encara més misteriosa. Com fa una estona he anotat, ‘la poesia comença allí on neix el misteri’.
La flor romanial és la flor de la rondalla del mateix títol. Era una de les rondalles preferides de les que em llegia el pare, a l’hivern, al costat del foc.
La flor romanial és una flor imaginada, impossible, miraculosa, perquè ho cura tot, fins i tot ressuscita els morts”.
Que les paraules tenen vida pròpia sempre ho he cregut. Llegírem, en el misteriós atzar de la troballa d’aquests mots, l’estímul i un cert conhort. I quan tornen a mi les que encapçalen aquest text, set anys després, em sorprenc interpretant-les com els primers sons d’un somni que tot just ara comença a complir-se. És la Fundació Toni Catany, la nostra flor romanial, aquest regal que l’amic ens deixà perquè el poguéssim fer reviure.
Miquel Bezares, president de la Fundació Toni Catany
Text per al catàleg de l’exposició Altars profans que la Fundació presentà a Llucmajor en el primer aniversari de la mort de Catany.