Sa jaia se treu una vellaneta,
i diu: “Jas, fieta meva. No la
mostris ni digues a negú qui la
t’ha dada. No l’has de xapar
que no te veges ben apurada.”
Sa jaia se treu una metleta…
Sa jaia se treu una noueta…
N’Estel d’or. Tom I
AIXÒ ERA I NO ERA…
Si hi ha una rondalla coneguda universalment és la de la jovencella que deixà caure un dels seus tapins -de vidre o no de vidre- quan fugia del ball reial. Algunes de les nostres Ventafocs havien arrbat a aquell ball de manera màgica, gràcies a tres fruites com les de la fotografia. Dins la “vellaneta” de n’Estel d’or s’hi encabia un cotxe d’or i plata amb quatre cavalls i quatre cotxers, un vestit de setí groc amb tots els peixos de la mar pintats i uns “tapinets” finíssims. La “metleta” contenia vuit cavalls i vuit cotxers, el vestit segon adornat amb els retrats de tots els animals de la terra i dels ocells de l’aire i, lògicament, els imprescindibles tapinets. Per la seva banda, la “noueta” amagava al seu si un immens cotxe amb dotze cavalls i dotze cotxers, un tercer vestit esplendorós amb tots els estels del cel reflectits i uns tapins petitoneus, que eren “sa cosa més preciosa del món”…
A la rondalla “El príncep Corb”, una màgica “metleta” estotjava dins seu una filosa, un fus i un cerro, “tot d’or”. Una “noueta” guardava, sota la clovella, “unes debanadores d’or i un rest de rams tot d’or”. En esclafar una avellaneta miraculosa, na Catalina obtenia “un coixinet de cosir tot d’or, amb unes tisores, fil i gúies tot d’or i llavó una telerada de roba de bri d’or”…
Avellana, nou, ametlla: fruita seca, senzilla, propera, que l’ull de l’artista copsa en la seva individualitat i en el seu parentiu. Les arrenglera, en remarca el perfil i el reflex sobre una superfície llisa, amb tons groguencs i plicromies tènues. És la imatge nítida d’unes fruites molt casolanes, però que guarden al seu interior meravelles per a jovenetes humils i vives com a centelles, futures reines de rondalla, festejades per prínceps un poc babaus.
El bessó de l’ametlla, de la nou, de l’avellana és un prodigi de sabors i de possibilitats màgiques que les rondalles ens fan avinents i que la fotografia dota d’una vitalitat i força tangibles, amb un aire de fantasia que envolta de cromatismes suaus i d’ombres insinuades les fruites de la terra. Sobre una etèria superfície, la rotunditat severa, però amatent de la fruita, que sura sobre una mar que és com un mirall brunyit.
A les rondalles sempre és una dona, una fada, ja sigui en forma de velleta ja sigui en forma d’esposa bondadosa i sàvia d’un gegant malvat i poc entenimentat, la qui lliura la nou, l’avellana i l’ametlla a la protagonista en perill. A la fotografia és la terra mateixa estilitzada i un punt tèrbola la que sosté i exhibeix la fruita alliberadora. L’artista recull la metàfora maternal que cobra vida: és la terra qui engendra unes fruites de clovella dura, però de cor generós i d’or pur. N’hi haurà prou d’obrir-les i els seus tresors ens arribaran i ens nodriran.
El sentit tel·lúric de la fotografia i de la rondalla, de les rondalles, en aliatge perfecte. Catany recorda n’Estel d’or i la seva peripècia amb l’homenatge a la fruita senzilla, planera, saborosa i familiar. No li cal a l’artista la fullaraca ni els complements barrocs. Només amb l’essència-presència d’una ametlla, d’una nou i d’una avellana netíssimes i del seu reflex al sòl lluent ens aboca a un món de fantasia i de meravella que el poble ha sabut expressar amb detall i passió a les rondalles de tota la vida.
Miquel Sbert i Garau, docent jubilat
1 comment for “[Quarantena_32] Això era i no era: Miquel Sbert escriu sobre una fotografia de Catany”