Del 19 al 27 de maig de 1972 la Sala Aixelá de Barcelona va acollir la primera exposició individual de prestigi de Toni Catany. Amb el títol de “tralarà la la…” i una imatge de Maria del Mar Bonet al cartell, la mostra reunia una selecció de fotografies de músics de primera fila com Núria Feliu, Ovidi Montllor, Antonio Machín, Charles Aznavour, Sara Montiel, Lluís Llach, Jaume Sisa, Pau Riba, Conchita Bautista i Joan Manuel Serrat, entre d’altres. Baltasar Porcel, amb qui Catany havia col·laborat en reportatges per La Vanguardia o Destino des de finals dels 60, signava el text de presentació de l’exposició, que reproduïm a continuació:
Probablement sóc la persona més indicada per a escriure aquest davantal per a la primera exposició fotogràfica d’en Toni Catany, perquè pel meu conducte va publicar a la premsa les seves primeres fotografies i perquè viatjant amb mi, des de Formentera a Tel Aviv i a Assuan, ha fet una de les parts més importants del seu art.
Era, deu fer set o vuit anys, un dels vagues estudiants mallorquins que corrien per Barcelona. Un dia em vingué a veure i, amb veu baixa, pausada, amb una serenor exterior que mai no li he vist abandonar -encara que a vegades la processó li vagi per dintre-, em va dir que no li interessava gens el que estudiava i que, en canvi, feia fotografies: les va estendre sobre la taula. Veient-les, em va sembar que la cosa era exacte: en Catany era un gran fotògraf. Les fotografies d’aquesta exposició en són la darrera prova, per ara.
I una prova en la qual es combinen les dues branques del seu treball. L’una, la que menys ha practicat, és la de la captació del misteri del moviment i de la destrucció que s’amaga més enllà de la façana de la vida. Aquestes cares d’una borrositat gairebé aquosa, com si vinguessin d’una zona corrupte, constitueixen un testimoni degradant, precís d’una última i desesperada etapa de la naturalesa humana. Com els personatges captats en un instant d’exasperació de veu, de crit, de moviment, enganxen tota la potestat de força física que posseïm. L’altra branca és més reaslista, jo diria que fins i tot d’un extraordinari realisme que, paradoxalment, la fotografia no reflecteix gaire sovint, degut tant a la fragmentació com a l’estatisme. En Toni Catany, en les seves cares d’una portentosa força expressiva, arriba a donar imatges que alhora que ens diuen com són els trets físics de la gent, semblen portar gravat també un dibuix espectral dels artistes, dels homes i dones que són, com si per uns segons que ell ha copsat, tota la història d’aquesta gent s’hagués imprès –en esperit, que l’anècdota no cal- sobre els seus rostres. I en cada fotografia, en totes, al marge del que puguin dir en un sentit o un altre, hi ha aquesta marca de fàbrica d’en Toni Catany, aquella que ja duia l’al·lot de Llucmajor, a la planura mallorquina, el matí que el vaig conèixer: una serenor, una claretat, una seguretat, literalment excepcionals.
BALTASAR PORCEL
L’exposició es va poder veure també a Llucmajor, per les festes patronals, i a la Cooperativa La Unió de Canet de Mar, el mateix any de 1972, i algunes d’aquelles fotografies van ser recentment a La Virreina Centre de la Imatge dins la mostra “Sala Aixelá (1959-1975)”, comissariada per Laura Terré i que homenatjava el projecte de Josep Maria Casademont (aquí en teniu el full de sala, on s’explica la història d’Aixelá). Catany tornà a la sala Aixelá en la seva reobertura, el gener de 1983, amb l’exposció “Fotografies recents”.
A continuació, us deixam algunes de les fotografies que formaren part de l’exposició i documentació gràfica relacionada:
