20 anys de “Dels qui escriuen”

Toni Catany, gran amant dels llibres i la lectura, retratà al llarg de la seva carrera desenes d’escriptors; arribà a aquests retrats des de l’amistat, des de l’admiració o, més prosaicament, des del simple encàrrec. A iniciativa del propi Catany, de Miquel Bezares (comissari de l’exposició i autor dels textos) i la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem, una selecció d’aquests retrats conformà l’exposició “Dels qui escriuen”, inaugurada a Binissalem la tardor de 2002, així com el llibre homònim que publicà Lunwerg aquell mateix any. L’exposició viatjà posteriorment a l’Espai Mallorca de Barcelona (maig de 2003), la Sala d’Exposicions de la Residència d’Investigadors CSIC-Generalitat de Catalunya, també a Barcelona (octubre de 2003), el Monestir de Sant Cugat (novembre de 2003), el Museu Comarcal de la Garrotxa (abril de 2004) i l’Antiga Audiència de Tarragona (novembre de 2004).

[Catany] Havia arribat a Barcelona amb el pretext d’estudiar química, però atret per una altra química, la de la llum. El jove fotògraf acudia, alguns cops per setmana, a l’Escola de Belles Arts, i esperava la sortida dels alumnes, assegut en un banc que hi havia al vestíbul de l’edifici. Allí es trobava amb algunes de les persones que tenien el privilegi de cursar uns estudis ajustats a la seva vocació, i hi conegué un grup de mallorquins, entre els quals hi havia Katty Bonnín i Jaume Rosselló. La primera el posaria en contacte amb Baltasar Porcel. El segon li presentà el també felanitxer Joan Manresa, escriptor que havia de portar-lo a conèixer Maria del Mar Bonet, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover, el primer Blai Bonet o Antònia Vicens. El llucmajorer, sempre amb la càmera a punt, aprofitava les visites per començar una particular i personal col·lecció de retrats d’escriptors que ha anat creixent amb els anys, i que s’ha completat, paral·lelament, amb una evolució artística que ha seguit els camins del calotip, de les natures mortes, dels nus de Somniar déus, de la Mediterrània i de les runes a La Meva Mediterrània i Obscura memòria, o més recentment, mitjançant el polaroid transportat, de la nova perspectiva de les temàtiques anteriors, i especialment del retrat.

Després d’aquelles primeres visites, acompanyat dels nous amics, n’hi hagué d’altres per iniciativa pròpia. Així, anà a l’encontre, el 1968, d’un jove i extrovertit escriptor que es deia Terenci Moix, fotografià el 1970 Pere Gimferrer, o es desplaçà a Grifeu l’any 1972 per retratar Josep Maria Palau i Fabre. Gràcies al seu fill Lluís, que era conegut de Maria del Mar Bonet, Toni Catany accedí a Maurici Serrahima, el qual retratà l’any 1977.

La revista Reduccions li havia d’encomanar, l’any 1983, que retratàs el poeta Joan Vinyoli, i amb Baltasar Porcel, que n’havia de signar les entrevistes per a diverses publicacions, obtingué les imatges de Llorenç Villalonga el 1967, les de Salvador Espriu el 1968 i les de Marià Villangómez el 1970. Però l’encàrrec més important fou sens dubte el de la desapareguda editorial Laia, per a la qual l’any 1979 realitzà, entre d’altres, els retrats d’autors com Agustí Bartra, Manuel de Pedrolo, Carme Riera, Joaquim Soler, Maria Antònia Oliver o Robert Saladrigas.

Un cas a banda el representa la figura de Blai Bonet, lligat amb el fotògraf per una amistat que es féu més gran i intensa durant els darrers dotze anys de vida de l’escriptor. Cada cop que Toni Catany venia a Mallorca visitava, un dia o l’altre, el poeta de Santanyí, primer a la seva casa del carrer de Palma, núm. 74, llavors a Cala Figuera, on visqué els seus darrers anys.

[…] Cal dir que aquestes no són totes les imatges dels qui escriuen que hi ha a l’arxiu particular de Toni Catany. Les que es recullen aquí són una selecció que s’ha regit per un criteri no gaire rigorós de proximitat cultural i temporal. Així, el fotògraf ha retratat també Max Aub, Gabriel García Márquez, Paul Bowles, Juan Goytisolo o Mohamed Choukri, entre d’altres, però les seves absències en aquest volum no són una exclusió injustificada, sinó determinada, com deia, pel desig d’atorgar a la mostra una fesomia d’un temps i d’un lloc. O d’uns llocs i dels seus mots.

Miquel Bezares, Dels qui escriuen, 2002

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *